diumenge, abril 06, 2008

Primera versió de la lul·liana

 

Cliqueu aquí per la versió completa

Posted by Roger Olivella at 23:20
Edited on: diumenge, abril 06, 2008 23:20
Categories: lul·liana

diumenge, novembre 18, 2007

Inspiracions visuals

Curiosament, poc després de fer el post anterior, vaig descobrir això navegant pel You Tube:
Un noi bastant jove gesticulant de manera gairebé ridícula. La primera reacció que vaig tenir al veure-ho va ser la de riure. També cert enuig doncs veia que s'estava enfotent d'una de les meves peces musicals preferides. Tanmateix, a mesura que avançava el vídeo veia que es coneixia la música d'una manera sorprenent. Fins hi tot se'l veia disfutar. A partir dels 00:32 segons comença justament el moviment musical que volia (i vull) transformar en imatge. A més, diria que la interpretació és la mateixa que jo tinc, la de Karajan. El minut 6:00 del vídeo del You Tube coincideix en el moment 8 del storyboard. Concretament quan l'andrògin comença a córrer per sobre el mar directament cap al Sol. En el vídeo es veu com a paritr dels 6:00 minuts l'escena es banya d'una llum que casi la satura. L'efecte aconseguit es pràcticament idèntic al que tenia en ment. El fet de que hagim coincidit en aquesta visió del moment culminant em diu que no vaig mal encaminat.
 
Aquesta imatge, gairebé calcada, és la que m'interessaria per l'escena num. 9, quan l'andrògin es fusiona amb el Sol. M'ha impresionat força haver vist aquesta mena de performance i comprovar la mateixa interpretació del moment culminant que hem fet els dos. Si encara no esteu convençuts de la sinceritat i sentit musical d'aquest peculiar noi aquí podeu trobar la resta dels seus vídeos.
L'idea que tinc també està fortament inspirada en una petita joia dels creadors d'anuncis. Un impressionant anunci de pantalons (si, de pantalons) que s'acaba d'una manera molt semblant al final que voldria per l'escena num. 9:
De fet, l'escena que tinc en ment seria una barreja de l'anterior amb la del noi banyat per la llum.
En tant a l'escena num. 2, tal com deia volia un primer pla d'un ull de la mateixa manera que sortia a Blade Runner:
Tanmateix, en comptes del foc que resegueix la pupil·la, tal com es veu a la imatge anterior, la idea seria mostrar la lluna en un dels seus quarts coincidint exactament amb la forma circular de la pupil·la.
Posted by Roger Olivella at 23:59
Edited on: dilluns, novembre 19, 2007 24:04
Categories: music and form, reflections, video

dijous, novembre 01, 2007

La lul·liana va prenent forma

Exposo directament un esquema del que crec que serà el projecte definitiu de la lul·liana:


Un terra com el paviment de l'estació de metro Urgell. Tindrà forma d'hexàgon d'uns 7 o 8 metres de costat. Cada costat amb 8 hexagons de color negre, blanc i vermell. dins de la rajola, s'hi escriurà el text de l'escala lul·liana però en perspectiva. De tal manera que es podrà llegir en qualsevol de les tres direccions. L'escala es podrà reconstruir, s'hi podrà pujar i baixar, en qualsevol de les tres direccions.
Posted by Roger Olivella at 21:39
Edited on: dijous, novembre 01, 2007 21:42
Categories: lul·liana

Material entorn a l'insula smaragdina

He pujat al servidor el següent material relacionat amb el poema insula smaragdina:

  • El còdi font del programa Fractus (el que genera els fractals del conjunt de Lindenmayer).
  • El còdi font del programa Insula (el que genera els poemes). Hi ha varies versions: l'original i la modificació que vaig fer per l'exposició a les Cotxeres de Borrell.
  • El video de l'exposició de les Cotxeres de Borrell en format AVI.

Cal dir que el software que adjunto (Fractus i Insula) està sota llicència GPL.

Posted by Roger Olivella at 21:31
Categories: insula smaragdina, software, video

En 8 minuts i 45 segons

Reflexionava fa un temps sobre la relació entre música i forma. Vaig concloure fent una analogia: "És semblant al que passa amb dos diapasons que estan prou propers: si es fa vibrar un (música) l'altre també es posa a vibrar a la mateixa freqüència (forma). El resultat és una vibració ressonant dels dos diapasons a la mateixa freqüència (música-forma)". De fet els grans moments de, per exemple, la història cinematògrafica considero que són resultat d'aquesta ressonància. En aquesta línia, ja fa uns tres anys que em ronda pel cap una mena de videoclip o, simplement, un conjunt d'imatges relacionades amb una certa música que crec que tenen aquesta propietat de ressonància. Si més no, a mi em produeix aquesta emoció. Es tracta d'explicar la història mental de l'home passada, present i futura en exactament 8 minuts i 45 segons. Comencem per la música: moviment final de la Mort i transfiguració de Richard Strauss. En concret, els seus últims 8 o nou minuts (depèn de l'interpretació). Directament escanejat de la meva llibreta de notes, una mena de primiriu storyboard de com es desenvoluparia la filmació:

  1. La lluna en primer pla, de nit.
  2. La lluna reflexada en la pupila d'un ull obert, com al principi de Blade Runner.
  3. Una dona reclinada, estirada però no del tot. Recolzada sobre un braç a una roca d'una platja. Vestida i mirant la lluna com absent (la nota sobre Miquelàngel ara no recordo a què es referia).
  4. La dona s'aixeca, camina a poc a poc. Camina descalça sobre la sorra. En cert moment coincident amb la música, trepitja amb un peu l'aigua i es dóna compte que pot caminar sobre d'ella.
  5. Vista panoràmica del crepúscle a una bahia (Portbou?).
  6. La dona camina cap a l'hortizó sobre el mar. Sobre les onades. Descobreix la natura al voltant seu. Somriu per primer vegada.
  7. Gira la vista al Sol i el mira directament. L'enlluerna.
  8. La dona s'ha anat desvestint progressivament en el transcurs de la filmació. No per propia voluntat: els vels del seu vestit es van caient paulatinament. Arriba un moment que es queda nua davant del Sol, sobre el mar. Serena. Coincideix amb un moment "in crescendo" de la música. Es veu la noia sense cabell. Costa distingir ja si és una dona o home: andrògin? En un moment donat, agafa forces i comença a correr per sobre el mar. Salta pèr sobre les onades. Les pica amb el peu i s'esquitxa. Es produeix una sequència d'imatges alternativa entre la musica i un primer pla de la cara però estàtica. No es mou. Semblant al moment del film 2001 on l'astronauta s'enfronta amb la visió irreal de l'Univers (el moment LSD que dèien fa uns anys).
  9. El punt culminant, la catàrsis. Coincideix amb el culminant de la música. L'andrògin salta amb els braços extesos. Crida amb totes les seves forces mirant fixament al Sol. S'hi fusiona i desapareix.
  10. Panoràmica de la bahia. Només hi ha natura: el mar, les roques i el Sol. Coincideix amb un moment de relaxació musical.
  11. La càmera fa un zoom lent al Sol. Ens enlluerna.
  12. Fos a blanc i final.
Seria molt costós ara explicar la relació extacta que voldria establir entre la música i aquestes imatges, així com també la simbologia (que crec que es pot intuir). Ho tinc al cap i potser algún dia ho escriuré. En aquesat línia últimament se m'han ocorregut d'altres videoclips però aquest és el que més m'insisteix en que el materialitzi.
Posted by Roger Olivella at 20:17
Edited on: dijous, novembre 01, 2007 21:21
Categories: music and form

L'arrel pitagòrica de la Física

Un vídeo de Bronowski


m'ha fet entendre (per fi!) la trascendantalitat del teorema de Pitàgores. Diu Bronoswki al principi del video: "Pythagoras had proved that the world of sound is governed by exact numbers and he went on to prove that the same thing is true of the world of vision". I al final: "to this day that remains the most important single theorem in the whole mathematics (that's an extraordinary thing to say): but it's because it's the first time that the structure of nature is translated into numbers and the exact fit of the numbers describes the exact laws that binds the Universe". O sigui que el teorema de Pitàgores es considera històricament com el primer intent exitós de traslladar l'estructura del que veièm, és a dir, la Natura, a nombres. Aquesta és i no una altre l'autèntica base de la Física. Tots els físics som deixebles de Pitàgores. Però el més estrany de tot és el següent: com pot ser que l'estructura de la Natura es pugui descriure amb nombres? la resposta crec que només pot ser una: tenim tota l'estructura de l'Univers sencer dins el racó més amagat de la nostra ment. L'únic que fem és recordar-la, com deia Plató. Les matemàtiques no són res més que una immensa catedral de relacions mentals. I es dóna la meravellosa casualitat que l'estructura de la catedral coincideix amb l'estructura de la Natura. Es podria argumentar que no és que la Natura tingui la mateixa estructura, sinó que estem projectant sobre la Natura la nostra propia ment i per tant el que veièm és un reflex de noslatres mateixos. Això segurament és així. Tanmateix, si això és cert, com és que som capaços d'enviar sondes a Saturn? com és que podem comunicar-nos amb l'altra punta del món mitjançant ones elctromagnètiques? com es pot crear un microprocessador que faci funcionar un ordinador? El que vull dir és que si fós una mera projecció dels nostres pensaments a la Natura les coses no tindrien que funcionar com ho fan en realitat. Resulta doncs que dins la nostra ment podem crear relacions mentals que després veièm reflectides a la Natura. I no només això, sinó que aprofitem aqeust fet per domesticar la Natura i convidar-la a que es comporti segons els nostres interessos.
Posted by Roger Olivella at 19:57
Edited on: dijous, novembre 01, 2007 20:06
Categories: pythagoras, reflections

dimarts, maig 15, 2007

El valor de l'interactivitat

Les insules que els espectadors van crear a l'última exposició a les Cotxeres de Borrell. L'interactivitat té l'avantatge de que els assistents es poden emportar un tros d'obra a casa seva. L'ideal seria que el principi del que parlo al poema el fessin seu i els hi fos tant útil com ho ha estat per a mi.

Posted by Roger Olivella at 20:43
Edited on: divendres, octubre 12, 2007 20:56
Categories: insula smaragdina

dilluns, maig 07, 2007

Artefactes reflexius

Tant el tetrAster, com l'insula i el nou projecte d'escala lu·liana (que ja veurem a on arribarà) veig que tenen molt en comú. Les veig conceptualment semblants a (salvant les distàncies) p.ex. l'Ars Brevis de Ramón Llull o les figures geomètriques de meditació de Giordano Bruno(1) (vegeu la figura d'abaix). Són una mena d'artefactes geomètrics que ajuden a la meditació sobre temes existencials i espirituals. Una paradoxa: les meves pròpies invencions, creades per expressar certs conceptes, sobrepassen la seva funció i prenen una mena de vida pròpia. Fins al punt que ensenyen, al seu mateix creador possibilitats que ni tan sols ell havia imaginat. Més endavant exemplificaré el que estic dient amb evolucions del significat de l'insula que fa temps vaig desenvolupar. Pel moment, només puc dir que el procés creatiu de la lul·liana, els estudis previs que aquests dies estic fent, ja m'està ensenyant coses que ni m'havien passat pel cap. Per exemple, el fet de que sovint quan hom es troba sobre un cert graó de l'escala, tot al seu voltant li sembla buit, pla (no veu el volum de la resta de graons). Fent un canvi de la seva percepció (multiestable) pot tornar a reconstruïr el següent graó i continuar amb el seu ascens (o descens) de l'intel·lecte.

(1) Articuli centum et sexaginta adversus huius tempestatis mathematicos atque philosophos, Praga, 1588, p.313.

Posted by Roger Olivella at 20:40
Edited on: divendres, octubre 12, 2007 20:45
Categories: reflections

divendres, abril 20, 2007

Exposició a les Cotxeres de Borrell

Breu vídeo on es mostra l'exposició de l'insula smaragdina dels passats 3 a 11 de maig de 2005 a les Cotxeres de Borrell. La música de fons correspón a l'arabesca nº1 de Claude Debussy.

 

Posted by Roger Olivella at 20:12
Edited on: divendres, octubre 12, 2007 20:27
Categories: insula smaragdina, video

dijous, abril 19, 2007

Una altra lul·liana

Un dia qualsevol em trobava a l'estació de metro d'Urgell. Tot esperant, assentat a un banc, estava distret mirant el terra i pensant què sé jo.

De cop em vaig fixar en les curioses rajoles del metro i vaig pensar que eren semblants a cert dibuix de l'Escher:

La disposició i colors de les rajoles indueixen una il·lusió òptica que provoca el que s'anomena una percepció multiestable. El dibuix resultant dona la sensació de que son un conjunt de cubs tridimensionals. Ara bé, segons com ho mirem, el que sembla un cub es converteix en un espai buit entre els tres cubs adjacents. I viceversa: el que sembla un espai buit, es converteix en un cub rodejat per tres espais buits. El que no podem fer es percebre el buit i el cub a l'hora. Un altre exemple és el cub de Necker. Estava doncs mirant el divertit efecte òptic quan de cop vaig pensar: si hi hagués un pentàgon podria relacionar-ho amb Pitàgores. Però després em vaig donar compte que tot eren hexàgons. I de cop, com una espurna, em va venir la següent idea: com que els cubs s'assemblen a una escala (com en el dibuix de l'Escher), podria relacionar-ho amb la famosa escala de Ramón Llull i posar-hi els noms a cada graó, tal i com surt al següent gravat:

La idea doncs era posar l'escala de Ramón Llull sobre les rajoles d'Escher, més o menys així:

La il·lusió òptica em permetia expressar que l'escala de Ramón Llul està com amagada. La tenim al davant però cal percebre-la correctament per mirar de pujar-la. Agafem un detall de la figura anterior:

De la mateixa manera que el cub de Necker, la paraula "Planta" pot estar alternativament en dos posicions: formant par de l'espai buit o formnat part de la clara blanca d'un cub que surt en direcció i sentit de l'espectador. Només quan la percebem en forma de cub podem reconstruïr tota la resta de l'escala luliana.

Crec que val la pena tirar endevant la idea: ara mateix la veig impresa de manera semblant al model d'1.50 m de l'insula. Els quadrats serien d'aproximadament la mida de les figures anteriors. Només hi hauria una escala i estaria sobre alguna línia rellevant en la construcció de l'hexàgon. Els colors han de ser el blanc, vermell i negre degut al seu simbolisme.

Posted by Roger Olivella at 19:23
Categories: escher, lul·liana, Ramón Llull